20 nov. 2011

El Nihilisme: 'A Clockwork Orange'


Nihilisme (del llatí nihil, “res”) és la doctrina de pensament que nega un o més dels suposats sentits de la vida. Més freqüentment, el nihilisme es presenta en forma de nihilisme existencial, el qual sosté que la vida no té significat objectiu, propòsit o valor intrínsec.

Parlem de nihilisme per referir-nos a una nova visió de la vida, una nova mentalitat que va proliferar entre els que vàren viure l'adolescència durant els anys 70. Per situar-nos hem de contextualitzar aquesta època. Els anys 70' van arribar poc a poc, quasi bé sense adonar-nos-en. El moviment hippi estava decaient, s'havien perdut els valors més profunds de la 'no-violència' o la 'creació d'una societat alternativa'. L'any 1967 es va celebrar simbòlicament 'la mort del hippie' enterrant a un hippie dins un taüt. Als Estats Units moren Jimi Hendrix i Janis Joplin, dos grans figures musicals i ambdós casos per culpa de sobredosis, les dos Alemanyes són acceptades a la ONU, acaba la guerra del Vietnam, triomfa l'Hiperrealisme a Alemania, la lluna deixa de ser el mite que era i la humanitat s'adona que és més vulnerable del que es pensava. En la dècada dels 70' la societat occidental s'acumula en grans ciutats i és en la seva majoria jove (menys de 35 anys). Poc a poc va creixent un sentiment de soledat espiritual (front als prolífers anys 60) en què la gent se sent perduda, desorientada i amb una visió borrosa del propi futur. Mentre apareixia un enriquiment tecnològic (centrat en les noves tecnologies de la informació), hi havia un important sentiment d'empobriment dels valors humans. D'aquesta manera neix la 'generació del desencant' amb tendències clarament nihilistes, que desperta amb la decepció col·lectiva i lluita per reivindicar-se en una nova forma de vida.

Dins l'àmbit del cinema hi ha necessitat de fer un replantejament; el cinema havia deixat de sorprendre als anys 60 i els nous directors i cineastes tenen la necessitat de reinventar-se i experimentar. Aquestes noves generacions de professionals es caracteritzen per ser interdisciplinaris i tenir així influències que provenen de diferents matèries artístiques; la literatura, la música, escultura, etc. La escola tradicional de cinema rebutja aquestes noves maneres de fer cine. Un exemple de crítica a aquest nou cinema és la que va fer Alexander Wajda, director de cinema polac que va afirmar: “Totes aquestes pel·lícules (...) presenten trets característics comuns. El primer (...) és que transcorren a tot arreu i alhora a cap lloc concret. El segon és que totes es recolzen amb la música”. D'aquesta manera A. Wajda infravalorava les noves maneres de fer cine però a la vegada apuntava un tret diferencial important: la música comença a formar una part fonamental dins la pel·lícula.

És així doncs com es crea un nou gènere de cine amb una catalogació més complexa i difícil. Podríem anomenar-lo com a cinema 'sense gènere' que es caracteritza per presentar una dura crítica a la societat moderna que els hi havia tocat viure i per transportar les històries a un futur pròxim quasi bé paral·lel. Un icona per exemplificar aquest nou tipus de cine és sens dubte la pel·lícula 'A Clockwork Orange' de Stanley Kubrick.


Kubrick va formar part del millor grup de nihilistes que el món modern havia estat criant i que creixien sota l'ombra de la gran indústria cinematogràfica estatunidenca de Hollywood. Així doncs, durant els anys de postguerra mundial van créixer uns joves intel·ligents, amb ments privilegiades. Un d'ells va ser Stanley Kubrick que de seguida va sortir-se de la coherència artística marcada per incorporar els seus propis interessos intel·lectuals i artístics dins les seves pel·lícules. Va aprendre l'ofici participant en cada etapa de la producció tècnica d'una cinta i incorporant fins i tot innovadors procediments com nous sistemes de filmació, llums i lents que van permetre a la indústria avançar forces anys. Es va anticipar en la utilització de la banda sonora fins i tot servint-se d'aportacions electròniques quan aquestes només s'aplicaven en el camp experimental. Estava obsessionat amb els detalls i la qualitat del producte. Entenia la pel·lícula en sí com a 'un procés d'aprenentatge' fonamentat amb una sòlida base prèvia d'investigació.


'A Clockwork Orange' (1971) és una clara reflexió intel·lectualitzada del nihilisme. L'obra és una adaptació de la novel·la d'Anthony Burgess escrita l'any 1962. El títol prové de la paraula “ourang” (procedent de Malasia on l'autor va viure forces anys) que significa “persona”, i “clockwork” que significa “màquina”. D'aquesta manera l'escriptor fa un joc de paraules: “L'home mecànic”. En l'obra s'utilitza la violència com expressió d'un malestar col·lectiu justificat pel món en el que els havia tocat viure. L'anomenarem 'violència nihilista'. És una agressivitat que no està canalitzada políticament i respon directament a la incapacitat del capitalisme per regenerar-se i incorporar dins del joc als seus fills.

L'adolescent protagonista Alexander DeLarge utilitza la agressivitat com a mecanisme habitual per buscar la seva identitat. Els seus principals interessos són la violació, la ultra-violència i la música clàssica (especialment Beethoven). Es comporta com si fos invulnerable i està en constant busca de noves sensacions. Per això, Alex i la seva banda de 'drugos' colpegen, violen o maten a qui es creuï pel seu camí. Adopten aquests mètodes per divertir-se i descarregar la seva agressivitat sense necessitat de justificació. Un exemple clar n'és al principi de la pel·lícula quan es troben amb un vagabund, Alex diu que no el soporta i comencen a apallissar-lo mentre canten, riuen, etc.


El vagabund diu:
“Aquest és un món podrit perquè permet que els joves colpejin als vells com vosaltres heu fet, i ja no hi ha llei ni ordre. Ja no és un món per un vell (...) ¿Quina classe de món és aquest? Homes a la Lluna i homes que giren al voltant de la Terra com papallones al voltant d'una làmpada, i ja no importen la llei ni l'ordre a la Terra”
Aquesta cita és un clar discurs de crítica cap als nous valors adoptats pel jovent (nihilista), i de com els avenços tecnològics afecten la moralitat d'aquesta societat en contínua evolució.

Centrant-nos formalment en la pel·lícula cal destacar les importants innovacions que va plantejar Kubrick; Accelera i ral·lentitza el temps narratiu com li convé (un exemple és quan després de conèixer a dues noies a una botiga de discos, les convenç per anar a casa seva i mantenen relacions sexuals), fa servir la càmera manual i el gran angular, utilitza el recurs del collage amb pel·lícules antigues, en algunes ocasions s'anticipa fins i tot a la tècnica del videoclip, crea el nou gènere de pel·lícules (on apareix sense tabús la violència) que posteriorment donaria tant de joc, i utilitza la innovadora música electrònica amb el sintetitzador Moog del compositor Wendy Carlos.

La utilització de la música és clau alhora de diferenciar aquesta pel·lícula de les demés. Fa servir a Beethoven quasi bé com a font d'inspiració i plaer del protagonista. Podríem pensar que és extrany utilitzar la famosa 9ª Simfonia del reconegut compositor per acompanyar moments de violència i brutalitat, però en una entrevista a Stanley Kubrick (feta per Michel Ciment) ens ho explica; El fet de que al protagonista li agradi violar i igualment escolti Beethoven ens ensenya que la cultura no fa moralment millors a les persones, i posa un exemple: A Hitler i a molts dels dirigents nazis els agradava la bona música clàssica, eren homes culturitzats i sofisticats, però no per això eren més bones persones. D'aquesta manera entenem com no podem vincular el fet d'escoltar música clàssica amb la bondat, sinó que són afirmacions completament independents l'una de l'altra.

Igualment parlant de la música veiem com Kubrick utilitza la cançó “I'm singing in the rain” en el moment de la violació a casa de la parella d'escriptors (escena basada en un fet real que l'autor del llibre Anthony Burgess i la seva dona embarassada van patir a casa seva quan l'any 1944 van ser assetjats per un grup de soldats americans borratxos que la violaren i li provocaren l'avort). L'origen de la cançó d'aquesta escena està en la pel·lícula musical protagonitzada per Gene Kelly anomenada “Bailando bajo la lluvia” (igual que la cançó). Aquesta pel·lícula ens explica en format musical com dos homes espavilats i sense recursos s'obren pas fins el cim de Hollywood. Boicotegen el propi sistema i aconsegueixen l'èxit perquè saben que el negoci de l'espectacle no és per gent treballadora i honesta sinó per espavilats i mentiders. Diuen: “Tot són decorats, no hi ha un gram d'autenticitat en allò que a vostès els emociona (espectadors). Tot és una farsa. Els enganyem i vostès es deixen enganyar encantats”.


Aquesta manera de burlar-se de la societat amb humor és molt més potent i eficaç que la de criticar-la directament i és la que utilitza Stanley Kubrick just en aquesta escena tant tensa. Mentre s'està cometent una violació ens està donant un missatge subliminal; s'està burlant de la societat superficial, estúpida i acaramel·lada incapaç d'apreciar la complexitat dels éssers humans com a tals ni la seva pròpia brutalitat. Ens diu: El món en què vostès (vells avis que no entenen res) ens han deixat per heretar no és res més que una mentida cursi i falsa. Els bufetejarem amb el vostre propi discurs, us el farem empassar literalment.


Després de que el protagonista sigui empresonat per la seva conducta se li aplica l'anomenada 'Tècnica Ludovica' que consisteix en una teràpia experimental d'aversió desenvolupada pel govern com a estratègia per eliminar el crim de la societat. Es tracta d'exposar repetides vegades el pacient a formes extremes de violència, forçant-lo a no deixar de mirar mentre se li administren drogues que li creen malestar. Amb això el el subjecte al final és incapaç de ser violent i acaba relacionant la violència amb la sensació de malestar que li produeix la droga. D'aquesta manera el protagonista queda incapaç de defensar-se o de ni tan sols tocar mai més a una dona. Aquesta tècnica està inspirada en els experiments que va realitzar el psicòleg i fisiòleg rus Ivan Petróvich Pavlov (1849-1936), amb gossos (el famós gos de Pavlov). Aquesta correcció de la conducta ens explica d'una manera simbòlica com la societat intenta ensinistrar a les persones que se surten de les conductes morals permeses (nihilistes) perquè es converteixin en inofensius pels demés.


Tot i que d'una manera aparent i superficial sembla una pel·lícula violenta o que defensa la violència, Stanley Kubrick volia anar molt més enllà. El director sempre havia volgut reflexionar sobre l'home i la seva lluita constant amb l'entorn (ja sigui físic o psicològic). Tenia un veritable interès i una oberta curiositat per entendre la manera d'actuar del personatge com a peça dins un engranatge més complex que la cultura en si mateixa. Per això la violència no és la autèntica temàtica de la història sinó la manera en què el protagonista afronta la societat en la que li ha tocat viure, afronta el seu nihilisme intrínsec.

Per culpa de interpretacions equivocades de la pel·lícula per par de la societat, Kubrick va rebre repetides amenaces que l'acusaven de ser el responsable indirecte d'assassinats o violacions que podien relacionar-se amb la pel·lícula. Un exemple va ser la pallissa dirigida a un vagabund per part d'un jove de 16 anys, vestit amb la indumentària del film, que afirmava 'estar obsessionat amb La Naranja Mecànica'. Un altre va ser la violació d'una noia holandesa de 17 anys per una banda d'individus mentre cantaven 'I'm singing in the rain'. Poc a poc van anar apareixent molts altres crims i fins i tot va arribar a retirar-se la pel·lícula al Regne Unit acusant-la d'una 'violència sexual extrema'. Jo penso que el problema està en què la societat no estava preparada per entendre la veritable voluntat de la pel·lícula i aquesta li va causar un impacte massa fort. El missatge que van extreure era que es tractava d'apologia a la violència i es van quedar doncs, a la simple 'superfície' de la profunda obra. Veient els crims relacionats amb el film penso que de vegades el fanatisme d'algunes persones arriba a tal extrem que arriben actuar front la vida segons una simple interpretació d'una pel·lícula. Si reflexionem sobre això ens adonarem de l'immens poder que pot arribar exercir una pel·lícula (en aquest cas) sobre la societat.

És possible que l'espectador se senti molest per la cruesa de les imatges que apareixen en la pel·lícula però hem de tenir clar que aquestes imatges es donen a diari dins la vida real. Kubrick ens les transmet amb una forta intensitat emotiva però no superior a la que ens transmetrien a la vida real. Segons la meva opinió el director de “A Clockwork Orange” ens dóna un exemple de conducta humana front a una societat amb uns valors humans tergiversats. Avui en dia, després de 40 anys, la decadència de la conducta humana segueix existint a causa de totes les grans o petites guerres (econòmiques, armamentistes, de pensament etc.) que seran sempre intrínseques a la nostra condició com a éssers humans.

El corrent de pensament nihilista ja era motiu de reflexió per filòsofs com Nietzsche o Martin Heidegger cadascún d'ells l'entengué des d'una visió subjectiva i personal. És important conèixer-lo i entendre'l perquè ens ajudarà a entendre'ns millor com a individus i a entendre la nostra història. S'ha de donar gràcies a l'existència d'aquesta tendència de pensament per la creació posterior d'obres d'art com l'esmentada “A Clockwork Orange”. Stanley Kubrick reflexiona, com un filòsof més, sobre l'individu i la seva raó de ser. El mètode Ludovic és un bon exemple de la manera que té la societat per enfrontar-se amb individus que desafien les normes morals preestablertes (nihilistes). La societat no vol 'curar' l'individu en si, sinó que el vol convertir en un producte apte per l'status quo. Per tant, el mètode Ludovic és una metàfora per explicar com la societat elimina el poder de decisió d'una persona deixant així de ser un individu. El mateix passa amb la religió; elimina la moral de la persona a través de l'extorsió com: 'Si no fas el que jo et dic, tindràs el càstig etern'. L'individu ha de ser lliure per decidir i prendre les seves pròpies decisions perquè: Què ens queda si no podem ni tan sols elegir els nostres propis valors?

Déu prefereix a l'home que escull fer el mal, abans que l'home que és obligat a fer el bé
A Clockwork Orange.

Montse Galbany Armengol
Primer Trimestre - Estètica

No hay comentarios:

Publicar un comentario