28 nov 2011

¿Dónde lo "pongo"?

Estem en un món que miris on miris, trobes disseny; nosaltres no ens adonem ja que tot té una funció establerta i a vegades no ens entra per la vista perquè considerem que aquell objecte és lleig. La societat té al cap que hi ha disseny quan alguna cosa és maca i destaca per sobre de les altres sense tenir en compte perquè aquell objecte s’ha creat, que és per tenir una funcionalitat amb una estètica atractiva. Què passa quan trobem un disseny que per molt que tingui una estètica atraient i que crida l’atenció, no compleix amb al que ha de complir? És llavors quan és converteix en art i acaba dins d’un museu d’art i disseny contemporani? O el pitjor de tot, és converteix aquell element en un “pongo”?

Què és un pongo? Un pongo és típic que sigui un objecte de mal gust i sense estil, que sigui rar, lleig, cursi, estrafolari, espantós o absurd. Normalment es regalen aquests objectes quan vas de viatge i has de portar alguna cosa o un regal per nadal com l’amic invisible. Molts d’aquests objectes bàsicament serveixen per complir tot i saber que no serà del gust del receptor, es diu que només s’ofereixen quan no es té cap interès en regalar alguna cosa que pugui il·lusionar o satisfer a l’altre persona.

Per què dic que aquell objecte es converteix en un “pongo” si té una estètica agradable? Doncs perquè un “pongo” no serveix per res, sinó que més aviat serveix per molestar i altres vegades només per fer bonic en alguna estanteria d’alguna habitació. Depèn de l’objecte que es dissenya és pot acabar convertint en un “pongo”, perquè tot i que fan la seva funció són elements que no sabries on posar-lo per les seves proporcions, per l’estil que segueix o perquè acaba sent un objecte decoratiu. Si aneu al Museu d’Art Modern (MoMA) a Nova York veureu que en una de les plantes està centrada en el disseny; hi ha dissenys que compleixen les seves funcions però que pel que he dit anteriorment com l’estil, les proporcions o pel seu alt cost acaben convertint-se en objectes que no fan la seva funció sinó que fan la de decorar un espai o la de ser contemplades com una obra d’art com el Joc d’escacs de Josef Hartwing de 1923 o la Pillola de Cesare Casati de 1968. També hi ha el típic objecte que la seva principal funció acaba incordiant i no pas ajudant com seria el cas de la Juicy Salif de Philippe Starck de 1991 (l’espremedora de taronges).


Joc d’escacs de Josef Hartwing

Pillola de Cesare Casati

Juicy Salif de Philippe Starck

En l’art també podríem parlar d’objectes que no deixen de ser “pongos”, ja que al ser art no tenen funcions establertes. Són objectes fets sense encàrrec i només es realitzen per plaer o per estar a museus. La petita diferència és que darrera d’aquests objectes hi ha noms reconeguts i uns preus poc assequibles per a tothom, i per molt que tinguin una estètica realment kistch o no quedin integrats en l’espai, la gent els compra perquè donen poder adquisitiu i per tant prestigi; serveixen per presumir o per fer de casa seva un museu i contemplar les obres a totes hores. Sota el meu punt de vista, l’artista José Lladró podria ser un clar exemple; realitza escultures de porcellana, que són d’un alt standing però són molt antiquades i tot i que estan molt ben fetes són un estil bastant cutre, igual que passa amb Jeff Koons amb la seva famosa escultura d’en Michael Jackson tota pintada d’or (Michael Jackson and Bubbles, de 1988) o el Balloon Dog (els grans gossos de colors que representen globus dels nens petits).
Lladró

Michael Jackson and Bubbles de Jeff Koons

Per altra banda, tot i que també estan dins de l’àmbit artístic i del disseny i tenen un reconeixement establert, crec que hi ha obres en els espais urbanístics que tot i que hi són per decorar i fer més atractiu al paisatge per mi també són “pongos” a gran escala. Tot i ser realitzades per artistes famosos i que la seva professió és precisament crear aquestes escultures, penso que a vegades i en certs llocs queden bé i, en canvi, en altres llocs no deixen de ser una forma d’omplir l’espai de les ciutats, pobles o fins i tot de camps. El problema en aquest cas no recau en l’artista, sinó en qui ha decidit col·locar aquell element, creant la sensació de que ho ha posat en aquell lloc en concret perquè en un altre espai no hi cabia.

Barcelona, podria ser l’exemple adequat ja que està plena de pongos innecessaris que només tapen les vistes de la ciutat depenen d’on estiguis situat o quin espai et trobis. Amb l’excusa que Barcelona és la ciutat del disseny, en els seus últims vint anys s’ha omplert de monuments, escultures, edificis que si no hi fossin no causarien cap mal a la vista. Els “Mistos” (1992) de Claes Oldenburg, tot i que aquest artista m’agrada molt, penso que a totes les ciutats posen les seves obres on poden, ja que són molt grans i de vegades no lliguen amb l’entorn, com és el cas de Thread and Knot a Milà (2000), el Dropped Cone a Colonia (2001) o The Bottle of Notes a Middlesbrough (1993).


“Mistos” (1992)

Dropped Cone (2001)

La Torre Agbar de Jean Nouvel de l’any 2004, per molt que sigui un edifici i estigui ubicat expressament en al centre de Barcelona, al tenir aquest disseny no lliga amb l’entorn i queda com un “pegote” a la ciutat. Si no tingués tants edificis al voltant quedaria diferent (com proposava l’arquitecte al seu dia). Després, degut a les olimpíades, van haver de reformar tot Barcelona i van començar a posar escultures de tot tipus, com La Gamba de Mariscal de 1989 (que abans formava part del sostre d’un restaurant) molt a prop d’una altra obra com és la de Roy Lichtenstein (Barcelona Head, 1992); on una de les dues està en mal lloc ja que es veu tot molt atapeït. El Gat de l’escultor Fernando Botero (1987) és un altre cas, ja que actualment està situat a la Rambla del Raval però ja s’havia mogut de lloc diverses vegades.

Gat de Fernando Botero (1987)

En conclusió, en aquesta vida podem trobar molts monuments urbanístics, peces de disseny o obres d’art que, realment si un hi pensa, no serveixen per res, però siguem sincers i acceptem que mai sentirem anomenar-los “pongos” degut a que tenen un alt poder adquisitiu juntament amb un reconegut prestigi. És per això que ara que arriba Nadal, recomano que, si no sabem què comprar i ens decantem per un objecte car i famós però que sabem que no l’acabarem utilitzant i que més que ajudar molestarà, decanteu-vos per un típic “pongo” que costarà molt menys i, si en algun moment cau al terra per accident, no s’hauran malgastat els diners.

No hay comentarios:

Publicar un comentario