Imaginem que fem una retrospectiva en la història de nosaltres mateixos com a societat, i per explicar-nos acabem recorrent a informacions materials com són imatges i documents escrits.
Ara bé, com més enrere anem menys fotografies trobem (tot i que, a la vegada, són més pensades i amb un valor diferent a l’actual), i com ens acostem a èpoques contemporànies sense adonar-nos-en acabem endinsant-nos en un caos fotogràfic sense ordre ni sentit. Un caos de informacions saltejades, i que de tant informar, aconsegueixen el contrari.
Si ens dirigim als orígens de la fotografia, aquesta s’utilitzava com a reforç de la realitat, avui en dia en canvi, la vida s’explica en gran part per imatge (ja sigui en moviment o estàtica). La paraula va perdent la força que havia anat assolint i aquesta es traspassa a la imatge.
I d’aquesta forma, estem tan assaltats diàriament per la part visual de les coses que ens anem immunitzant i deixen de crear l’impacte per que lògica algunes vegades haurien de causar.
Podem fixar-nos en aquest aspecte posant èmfasi al ritme. El ritme com a bombardeig. Fa uns anys la visualització era calmada, amb temps per a processar-ho. Cada esdeveniment tenia el seu espai dins la “cronologia interna” de cada persona i se’l respectava, ja sigui perquè se li donava importància a cada cosa en concret i perquè hi havia quatre fotografies només a causa de la tecnologia limitada.
Més endavant les càmares de fotografiar i les de vídeo van evolucionar amb entre d’altres les lomo i las polaroid. Amb elles les captures podien ser transmetent el moviment i instantànies respectivament. El concepte començava a evolucionar doncs. La facilitat de tenir el resultat en paper ràpidament, la possibilitat de trasmetre el tipus de moviment i la sensació de lleugeresa de l’acte en si, etc. Tot i així, les imatges apareixien d’una en una, pausadament.
Actualment això ha canviat: el matí sortim de casa i ens ofereixen vàries diaris amb infinites versions d’una mateixa notícia, els carrers són plens cartells, els infinits canals de TV no deixen ni un segon de treva, la tecnologia dels mòbils ens fa arribar constantment actualitzacions de webs, més noticies i d’altres, agafem una càmera i no fem les 24 fotografies d’un carret analògic sinó que fem 4GB de fotografies... I en aquest estat sense pausa, què és lo prioritari?
http://www.youtube.com/watch?v=fKDcxhSbc4k
I de sobte la persona dins d’aquest batibull de informacions busca en les arrels per entendre-ho tot, per aprendre a empatitzar i intentar evolucionar. I el que fa es transformar allò que tenia essència en una base de dades exhaustiva i massificada de l’abans. Com per exemple la següent web, que fa un recull enorme de fotografies d’abans.
Web del museu virtual de imatges antigues.
I així, tornem a treure-li valor a moments que abans n’havien tingut. I així amb tot; fotografies de guerra, fotografies de desàstres vàris.... Absolutament tot, passa a ser massa cuotidià, massa vist, massa explotat; i res acaba per causar un impacte dins la societat.
Ara bé, com més enrere anem menys fotografies trobem (tot i que, a la vegada, són més pensades i amb un valor diferent a l’actual), i com ens acostem a èpoques contemporànies sense adonar-nos-en acabem endinsant-nos en un caos fotogràfic sense ordre ni sentit. Un caos de informacions saltejades, i que de tant informar, aconsegueixen el contrari.
Si ens dirigim als orígens de la fotografia, aquesta s’utilitzava com a reforç de la realitat, avui en dia en canvi, la vida s’explica en gran part per imatge (ja sigui en moviment o estàtica). La paraula va perdent la força que havia anat assolint i aquesta es traspassa a la imatge.
I d’aquesta forma, estem tan assaltats diàriament per la part visual de les coses que ens anem immunitzant i deixen de crear l’impacte per que lògica algunes vegades haurien de causar.
Podem fixar-nos en aquest aspecte posant èmfasi al ritme. El ritme com a bombardeig. Fa uns anys la visualització era calmada, amb temps per a processar-ho. Cada esdeveniment tenia el seu espai dins la “cronologia interna” de cada persona i se’l respectava, ja sigui perquè se li donava importància a cada cosa en concret i perquè hi havia quatre fotografies només a causa de la tecnologia limitada.
Més endavant les càmares de fotografiar i les de vídeo van evolucionar amb entre d’altres les lomo i las polaroid. Amb elles les captures podien ser transmetent el moviment i instantànies respectivament. El concepte començava a evolucionar doncs. La facilitat de tenir el resultat en paper ràpidament, la possibilitat de trasmetre el tipus de moviment i la sensació de lleugeresa de l’acte en si, etc. Tot i així, les imatges apareixien d’una en una, pausadament.
Actualment això ha canviat: el matí sortim de casa i ens ofereixen vàries diaris amb infinites versions d’una mateixa notícia, els carrers són plens cartells, els infinits canals de TV no deixen ni un segon de treva, la tecnologia dels mòbils ens fa arribar constantment actualitzacions de webs, més noticies i d’altres, agafem una càmera i no fem les 24 fotografies d’un carret analògic sinó que fem 4GB de fotografies... I en aquest estat sense pausa, què és lo prioritari?
http://www.youtube.com/watch?v=fKDcxhSbc4k
I de sobte la persona dins d’aquest batibull de informacions busca en les arrels per entendre-ho tot, per aprendre a empatitzar i intentar evolucionar. I el que fa es transformar allò que tenia essència en una base de dades exhaustiva i massificada de l’abans. Com per exemple la següent web, que fa un recull enorme de fotografies d’abans.
Web del museu virtual de imatges antigues.
I així, tornem a treure-li valor a moments que abans n’havien tingut. I així amb tot; fotografies de guerra, fotografies de desàstres vàris.... Absolutament tot, passa a ser massa cuotidià, massa vist, massa explotat; i res acaba per causar un impacte dins la societat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario