La Joieria contemporània i l'ús de materials naturals

D’un temps ençà, la joieria ha patit un gir tan en la metodologia com en els materials i sobretot en el contingut. A dia d’avui podem trobar dissenyadors com Anna Lewis, Van der Glas o Stephanie Simek que treballen la joieria amb materials naturals. En aquest article es parlarà d’aquest camí de la joieria contemporània amb matèria primera orgànica, nomenant i mostrant projectes de dissenyadors de joies actuals.


“La joyería actual encaja felizmente en estos nuevos modos de pensar y, a partir de la década de 1970, ha avanzado en dos direcciones diferentes. Una tendencia se vincula con la tradicional orfebrería de oro, se preocupa por la comodidad de uso e incorpora diversas interpretaciones de la belleza. La otra tiene un enfoque más abstracto: la capacidad de transmitir un mensaje o de analizar las formas y adaptarlas y relacionarlas con el cuerpo. En la actualidad, la moda está firmemente estructurada en torno a reivindicaciones estacionales de los productos, son una tendencia a reciclar ideas e inspiraciones. Cualesquiera que sean los cambios por venir, se está produciendo un intercambio de influencias, y se acude en busca de ideas a las figuras del mundo del diseño, con sus nociones de intemporalidad, innovación tecnológica y relevancia cultural” (text extret de Guía completa del taller de joyería d’Anastasia Young).


L’evolució que ha succeït en el món tecnològic i, conseqüentment, en el del disseny ha provocat una nova conceptualització de la joieria. La joieria tradicional ha derivat en tres camins diferents: el primer és l’evolució lògica de la joieria tradicional (l’ús dels mateixos materials amb tècniques que podem assolir amb les eines que hi ha en l’actualitat), el segon és l’ús de nous materials tècnics (com l’alumini o el titani), i el tercer i últim és l’ús de materials naturals que no s’usaven o que s’havien deixat de treballar per tal de trencar amb la joieria clàssica.


“La joyería, sin olvidar su historia y su relación con nociones de riqueza, posición social y deseo, ha dado un giro para descubrir su potencial de relacionarse con ideas postmodernas. Los artífices contemporáneos siguen sus propios impulsos artísticos y ya no se sienten atados a las premisas de la joyería tradicional, ni en las formas ni en los materiales.
Algunos creadores de joyas se han sacudido el yugo de la tradición y de la exigencia de emplear materiales preciosos y han adoptado una postura anti oro: una democratización de la joyería. El retorno a los materiales naturales, que ahora se usan de forma global y en todo tipo de combinaciones, evidencia una actitud más intuitiva en el trabajo del joyero. En los últimos años se han incorporado una plétora de recursos a la elaboración de joyas, y los artistas recurren a materiales que no exigen un cuño de fabricante” (text extret de Materiales naturales en joyería de Beth Legg).


És difícil marcar una data per establir el trencament entre la joieria tradicional i la joieria de materials naturals però podem establir l’època. Amb la “democratització” de la joieria, els dissenyadors comencen a buscar alternatives.


Per exemple, com fa la dissenyadora britànica Anna Lewis, qui centra el seu treball en els ocells i especialment en les seves plomes. 
Les plomes estan dissenyades per ser boniques, per cridar l’atenció i així agradar al sexe contrari. Aquesta funció, juntament amb la de mostrar l’status social de l’usuari, és la que té tradicionalment la joia. Per aquest motiu, la dissenyadora uneix els dos conceptes, el natural i el social, per crear una peça innovadora.
Tant en el tocat asteca [primera imatge] que lluïen els líders de les tribus i la peça de Lewis de la imatge de la dreta podem veure com ambdós tenen una intenció d’agradar i a la vegada mostrar la posició social de qui el porta.
Les imatges inferiors prenen la forma dels complements dels vestits de núvia, les quals són el centre de les mirades en un dia especial i combinen la sensualitat amb la tradició i l’elegància.
Tots quatre juguen amb la seducció i el poder, el color i el tacte de les plomes creant una peça voluminosa i lleugera.

              

En l’obra d’aquesta i d’altres dissenyadors podem veure com la joieria amb materials naturals vol oblidar el significat dels metalls nobles i les pedres precioses per tal que els materials més trivials, aquells que apareixen sense ser treballats (no com podrien ser les gemmes que són tallades, o l’argent que és processat per tal de poder ser usat en una joia), passin a ser els protagonistes de cada projecte.


En el cas d’una altra dissenyadora britànica, Kerry Howley, el cabell humà és l’únic element que intervé en el disseny. Treballa els cabells com podria fer amb un fil d’argent i dibuixa una filigrana que té com a fons el pit de la model. Juga amb la flexibilitat i la sensualitat que té històricament el cabell llarg d’una dona treballant-lo per donar-li formes orgàniques.

    

Treballant el cabell humà, però des d’una altra perspectiva, tenim a la dissenyadora alemanya Constanze Schreiber.
El treball d’Schreiber és un terme mig entre el d’Anna Lewis i el de Kerry Howley: Schreiber treballa el cabell humà i també el pèl dels mamífers. En els dissenys de la sèrie Ornament and Crime (en honor al llibre del mateix nom escrit per Adolf Loos), no busca tant les possibilitats que li ofereix la flexibilitat del material sinó el volum que pot donar.


Parteix d’una tipologia d’objecte tradicional (corbata en el cas de la primera imatge i collar en la segona) i li afegeix la connotació de recobriment, com si el pèl fos un teixit, una capa exterior. D’aquesta manera l’objecte tradicional que pren a l’inici del projecte acaba sent una peça molt diferent.

                  

L’obra de Van der Glas es caracteritza per treballar amb parts de l’ésser humà, com les dents o el cabell. D’aquesta manera integra l’home en la joia i aquest pren el valor que podrien tenir les pedres precioses.

Dins la seva producció podem diferenciar tres tipologies, però totes tres amb l’argent de coprotagonista: en la primera trobem els cabells, en aquestes joies juga amb el doble sentit del col·lectiu (el floc de cabells) i l’individualisme (cada pèl per separat) per donar la llibertat de separar-se i expandir-se creant formes aleatòries; en la segona trobem les dents i els queixals que els treballa com si de gemmes es tractés, encastant-los en planxes d’argent; finalment diferenciem l’última tipologia, en aquesta la matèria prima extreta del cos humà serveix únicament per a fer un motlle per tal de realitzar una colada posterior.

             

Com hem vist, Van der Glas dóna a la vida el valor que té una joia: un valor simbòlic i un valor socio-econòmic.


En un sentit similar, la dissenyadora i escultora Kelly McCallum juga amb la dualitat de la vida i la mort en la seva obra. Les seves peces alternen la taxidèrmia i la joieria creant un joc en alguns casos macabre. 
En Dust to Dust, un dels seus projectes de joieria, incorpora una planta viva en la base de l’anell, un “test” d’os humà. Aquesta col·lecció, a part de la dicotomia vida – mort, transmet la importància i la bellesa d’allò que és efímer.

       

           

Altres peces anònimes que podem trobar amb materials naturals vegetals són els anells amb fruites deshidratades. Aprofiten els colors i la textura que tenen i les treballen tallant-les i plegant-les per tal d’aconseguir una imatge similar a una flor, relacionant el fruit que ja està sec amb el seu origen, la flor plena de vida.

    

Per concloure l’article, crec que allò que realment és innovador i trencador en la joieria contemporània no és tant la forma ni el material, sinó el concepte i el significat que donen a les matèries primeres naturals utilitzades. Tot i treballar amb materials que en ocasions ja han sigut utilitzats històricament, aquest contrast entre tradició i modernitat que ofereixen les noves tècniques permet assolir un significat diferent a l’originari i més profund.


Des del meu punt de vista, actualment encara s’està experimentat amb aquest tipus de materials però en un futur trobarem dues besants que sortiran de la joieria natural: el primer cas serà un ús més radical dels elements naturals i que possiblement per aquest motiu acabi prenent un sentit menys produïble, més encarat a la joieria artística; l’altre cas serà una moderació d’aquests materials, apropant-se més a la joieria tradicional i la complementació de materials nobles amb aquells purament naturals, d’aquesta manera es permetrà una major producció. Crec que el fotògraf Fulvio Bonavia en el seu treball A Matter of Taste fa una caricatura d’aquests futurs objectes quotidians que tindran com a matèria primera elements tan naturals com els nostres aliments.

 

Maria Arranz Llorente