Per què dic que aquell objecte es converteix en un “pongo” si té una estètica agradable? Doncs perquè un “pongo” no serveix per res, sinó que més aviat serveix per molestar i altres vegades només per fer bonic en alguna estanteria d’alguna habitació. Depèn de l’objecte que es dissenya és pot acabar convertint en un “pongo”, perquè tot i que fan la seva funció són elements que no sabries on posar-lo per les seves proporcions, per l’estil que segueix o perquè acaba sent un objecte decoratiu. Si aneu al Museu d’Art Modern (MoMA) a Nova York veureu que en una de les plantes està centrada en el disseny; hi ha dissenys que compleixen les seves funcions però que pel que he dit anteriorment com l’estil, les proporcions o pel seu alt cost acaben convertint-se en objectes que no fan la seva funció sinó que fan la de decorar un espai o la de ser contemplades com una obra d’art com el Joc d’escacs de Josef Hartwing de 1923 o la Pillola de Cesare Casati de 1968. També hi ha el típic objecte que la seva principal funció acaba incordiant i no pas ajudant com seria el cas de la Juicy Salif de Philippe Starck de 1991 (l’espremedora de taronges).
Per altra banda, tot i que també estan dins de l’àmbit artístic i del disseny i tenen un reconeixement establert, crec que hi ha obres en els espais urbanístics que tot i que hi són per decorar i fer més atractiu al paisatge per mi també són “pongos” a gran escala. Tot i ser realitzades per artistes famosos i que la seva professió és precisament crear aquestes escultures, penso que a vegades i en certs llocs queden bé i, en canvi, en altres llocs no deixen de ser una forma d’omplir l’espai de les ciutats, pobles o fins i tot de camps. El problema en aquest cas no recau en l’artista, sinó en qui ha decidit col·locar aquell element, creant la sensació de que ho ha posat en aquell lloc en concret perquè en un altre espai no hi cabia.
Barcelona, podria ser l’exemple adequat ja que està plena de pongos innecessaris que només tapen les vistes de la ciutat depenen d’on estiguis situat o quin espai et trobis. Amb l’excusa que Barcelona és la ciutat del disseny, en els seus últims vint anys s’ha omplert de monuments, escultures, edificis que si no hi fossin no causarien cap mal a la vista. Els “Mistos” (1992) de Claes Oldenburg, tot i que aquest artista m’agrada molt, penso que a totes les ciutats posen les seves obres on poden, ja que són molt grans i de vegades no lliguen amb l’entorn, com és el cas de Thread and Knot a Milà (2000), el Dropped Cone a Colonia (2001) o The Bottle of Notes a Middlesbrough (1993).
La Torre Agbar de Jean Nouvel de l’any 2004, per molt que sigui un edifici i estigui ubicat expressament en al centre de Barcelona, al tenir aquest disseny no lliga amb l’entorn i queda com un “pegote” a la ciutat. Si no tingués tants edificis al voltant quedaria diferent (com proposava l’arquitecte al seu dia). Després, degut a les olimpíades, van haver de reformar tot Barcelona i van començar a posar escultures de tot tipus, com La Gamba de Mariscal de 1989 (que abans formava part del sostre d’un restaurant) molt a prop d’una altra obra com és la de Roy Lichtenstein (Barcelona Head, 1992); on una de les dues està en mal lloc ja que es veu tot molt atapeït. El Gat de l’escultor Fernando Botero (1987) és un altre cas, ja que actualment està situat a la Rambla del Raval però ja s’havia mogut de lloc diverses vegades.
En conclusió, en aquesta vida podem trobar molts monuments urbanístics, peces de disseny o obres d’art que, realment si un hi pensa, no serveixen per res, però siguem sincers i acceptem que mai sentirem anomenar-los “pongos” degut a que tenen un alt poder adquisitiu juntament amb un reconegut prestigi. És per això que ara que arriba Nadal, recomano que, si no sabem què comprar i ens decantem per un objecte car i famós però que sabem que no l’acabarem utilitzant i que més que ajudar molestarà, decanteu-vos per un típic “pongo” que costarà molt menys i, si en algun moment cau al terra per accident, no s’hauran malgastat els diners.
No hay comentarios:
Publicar un comentario